Trailrunning darrere dels passos dels maquis a la Tinença de Benifassà

Com quasi totes les vesprades em prepare les sabatilles, la roba esportiva, una mica d’aigua i eixe "aparell imprescindible que no podem viure sense ell", el mòbil clar... Això sí, sense oblidar el gps, mai se sap què podem trobar amagat.

Hui vull pujar al "Portell de l’Infern", el treball en cap de setmana no m’ho permet i entre setmana fan falta unes hores extres, sembla estrany, però trobe a faltar aquest racó de la Tinença.

Uns minuts de cotxe i ja tinc la terra sota les sabatilles. En l’embassament d’Ulldecona situe el punt d’inici de la ruta de hui. Aquest embassament, creat en els anys 50, es va construir per a dotar de regadiu les terres planes als costats del riu Sénia. Ara continua fent la mateixa funció i també la d’oferir un oasi d’aigua enmig d’aquestes muntanyes calcàries tan capritxoses. Els primers passos, sempre en pujada en aquestes terres, van deixant arrere l’embassament.

En pocs quilòmetres m’endinse ja en la història d’aquestes muntanyes, l’inici de la senda del Portell de l’Infern. Continue pujant i les pedres del camí ja no són irregulars i caòtiques, trobe trams empedrats que han resistit el pas dels segles. Aquest camí, històric on n’hi haja, va significar el nexe d’unió entre les terres planes del riu Sénia i la part alta de la Tinença acabant en la localitat de Fredes, la més septentrional de la Comunitat Valenciana situada a 1.090 msnm. Un camí que ara és una de les meravelles més visitades de la Tinença, no en va, discorre per una microreserva de flora, salvant parets de calcària impressionants i un gran desnivell per arribar a destinació.

Continue pujant sense descans pels Estrets de la Ronyosa i m’imagine com de difícil seria la vida en aquestes serres en temps dels maquis. En aquest pas estret, no hi havia escapatòria, o passaves o no.

En aquests pensaments ja vaig arribant al Solà d’en Brull, un altiplà xicotet i descans per a les cames. Ací sempre tinc una mirada per al conegut Pont Foradat, a la nostra dreta i allà lluny, és una fita entre el Parc Natural de la Tinença i el Parc Natural dels Ports.

Continue, quan de sobte un soroll entre els pins em trau de les meues càbales...una cabra hispànica! No deixen de sorprendre’m, em pare uns segons, em mira i segueix el seu curs i jo el meu.

Ara ja sé el que m’espera, l’última pujada abans de coronar el Portell. Amb calma i amb la certesa de saber on em tocarà caminar, seguisc els passos dels antics comerciants, els maquis, els guàrdies civils, els traginers,... veient com les pedres del camí marquen el desgast propi dels segles pel pas de la vida.

Ara, quasi sense habitants, la Tinença de Benifassà és un reducte de pau, tranquil·litat i naturalesa, on podem gaudir, contemplar i admirar, el fruit de segles d’humanització i convivència amb l’entorn.

Quasi sense adonar-me arribe al "Portell", ho sé, el vent fred em retorna a la realitat, i les pulsacions em permeten admirar "per enèsima vegada" la força geològica que un dia va generar aquelles parets verticals i la força humana per a desenvolupar un camí entre elles.

Continue el meu rumb i pense en l’escrit que sempre ensenye en les meues rutes guiades, l’amagatall d’uns guàrdies civils i un capellà durant la guerra civil, curiosa i tràgica història en aquestes muntanyes.

Un centelleig violeta atrau la meua atenció, en una mil·lèsima de segon el meu cervell ja sap que allí hi ha una cosa interessant, i ho és, la viola o Pinguicula grandiflora Lam. subsp. Dertosensis, la planta carnívora endèmica que viu en les parets calcàries de la Tinença i els Ports. Sempre que pense en planta carnívora m’imagine un gran monstre de dents enormes que devora persones, en fi, serà el cansament.

La foto de rigor que no puc deixar de fer, ja ho deia al principi, el mòbil per seguretat i, com no, per a captar aquell instant o la imatge que ens recordarà per sempre la bellesa d’aquest lloc.

Així és la Tinença, salvatge, única, i singular.